Ludovicus Carolus.
SINOPSI
Vaig llegir a alguna banda, no sé si és cert, que per idear el seu pseudònim Charles Lutwidge Dodgson es va llatinitzar el nom i el cognom de la seva mare. "Lutwidge" va ser llatinitzat com a "Ludovicus" i "Charles" com a "Carolus". El nom resultant, Ludovicus Carolus, va retornat una altra vegada a l'idioma anglès com a Lewis Carroll. Independentment que aquesta història sigui veritat o no, Ludovicus Carolus representa per a mi aquest viatge entre el Lewis Carroll home privat i la seva vida artística pública. Exactament igual que els centenars de cartes a nenes que va escriure durant tota la seva vida, uns textos que també viatgen per la frontera de l'àmbit íntim de Charles L. Dodgson i la genialitat literària i imaginativa de Lewis Carroll. Aquest viatge és una recerca constant, com la que fan els excèntrics tripulants en busca del Merma, d'una perllongada i afectuosa amistat amb nenes boniques i pures. Les que l'atreien, les tractava com a valuoses amigues. Els enviava una pluja de cartes amb dibuixos, acudits, bromes. Els explicava contes, organitzava hores del te plenes de pastissos i dolços. Buidava armaris de joguines i caixes de música. Les acompanyava agafades de la mà de passeig i d'excursió. Remaven junts. Les portava al teatre, a galeries d'art, a museus, a cases d'amics. Les convidava uns dies amb ell a la vora del mar. Els llegia. Cantava. Resava per elles. Apreciava els seus cabells. Les fotografiava. Se les enfilava als genolls i les acariciava, abraçava, besava. L'amistat amb les nenes es va acabar convertint en una obsessió per a ell. Les buscava mentre passejava pels parcs, a la platja, en viatges amb tren, a cases d'amics, a les aules, al teatre. Quan l'amistat funcionava, s'hi aferrava desesperadament perquè les seves amigues eren més que una simple font de plaer, eren una necessitat. Però les nenes creixien, marxaven, es prometien en matrimoni, es casaven i l'abandonaven. Charles Lutwidge va haver de lluitar constantment tota la seva vida contra l'inevitable creiexement de les nenes, que les hi arrabassava l'una rera l'altra. El seu és un destí tràgic. Ell sabia què l'esperava però no podia evitar ensorrar-se quan s'esdevenia l'inevitable. El seu viatge és una recerca de felicitat frustrada o impossible. En qualsevol cas, com sempre ens n'ha quedat la part pública, els seus textos, aquestes cartes, aquestes "joies que va anar vessant" pel camí.a partir de Lewis Carroll
dramatúrgia i direcció: Alícia Gorina
intèrprets: Anna Alarcón, Patrícia Mendoza, Víctor Pi
traducció de l'anglès: Cristina Genebat, Carlota Subirós i Amadeu Viana
creació visual i vestuari: Sílvia Delagneau
producció: Teatre Lliure
agraïments: Hermann Bonnin, Sabine Dufrenoy, Dafnis Balduz, Alberto Agnello, Laura Garcia, Joan Bacardí i Raimon Rius
en record de Mercè Lleixà
Teatre LLiure: 24 de novembre 2009