© Silvia Poch

Aquell dia tèrbol que vaig sortir d’un cinema de l’Eixample i vaig decidir convertir-me en un om. Les verges suïcides, 20 anys després.

 

SINOPSI

Apol·lo, déu de les arts, de la música i de la bellesa masculina, s’enamora profundament de la bellesa de la nimfa Dafne. Tant que, limitat pel desig urgent del coit, la persegueix per posseir-la. Dafne, que sempre ha preferit la caça i l’exploració dels boscos, fuig, però veient que Apol·lo l’atraparà, es metamorfosa en un arbre (un llorer). La seva pell es converteix en escorça; els seus cabells, en fulles; els seus braços, en branques, i els seus peus, en arrels. Dafne prefereix deixar de córrer i ser un arbre que ser posseïda per Apol·lo. Un instant abans, la bellesa femenina de Dafne havia trastornat Apol·lo; un instant després, ell es trobarà abraçant un arbre.
Aquest mite ens fa veure com les dones hem estat objecte de desig dels homes des de temps immemorials. I aquesta és també la història de la pel·lícula Les verges suïcides de Sofia Coppola, que ha complert 20 anys. Al film, els veïns adolescents de les cinc germanes Lisbon, moguts per un estrany poder que les noies han exercit en ells, intenten resoldre el misteri del seu suïcidi col·lectiu 25 anys després dels fets. Fent-ho, ens descriuen una família conservadora i la vida en un suburbi de Detroit als anys 70, sota un núvol apocalíptic de final d’una era. I ens presenten cinc noies de bellesa idealitzada, com un misteri inabastable, sexualitzades, que es converteixen en objecte de desig i en fantasmes eròtics. Són cinc noies que se suïciden, però el suïcidi pot ser una metàfora del pas dels anys adolescents, del final d’una època o de tot un món; pot ser una acte de desesperació o de llibertat... La pel·lícula presenta un punt de vista masculí: elles no parlen, no s’expliquen, no tenen veu, no en sabem res perquè, realment, la pel·lícula no tracta de cinc germanes sinó de la mirada masculina.
Jo la vaig veure sent jo mateixa encara una adolescent amb ganes de menjar-me el món i intentant esbrinar quina mena de dona volia ser, i va exercir en mi un poder similar al que la història exerceix en els veïns que l’expliquen. Que els nois no poguessin desxifrar-les em va provocar una sensació de victòria enorme: vaig creure que les dones, si volíem, podíem ser impenetrables (mentre no siguem violades), podíem mantenir una part de nosaltres secreta i privada. Però amb aquest projecte he entès que aquest també és un dels rols que ens ha donat aquesta mirada masculina al llarg de la història. Ara, 20 anys després d’aquella estrena, no busquem una única resposta per resoldre el misteri del suïcidi, però sí que recuperem la història de les cinc germanes amb cinc actrius adolescents per fer el que elles no van poder fer en el seu moment: explicar-se. Els donem una veu que ni llavors ni ara està sent prou representada. Una veu femenina i adolescent. Perquè potser no hem d’evitar la mirada masculina, sinó exercir la nostra pròpia.
Mai no sabrem qui eren ni què els passava pel cap a les germanes Lisbon, però encara som a temps de fer-ho amb les adolescents d’ara. Entrem en la seva intimitat, en la seva quotidianitat, en els seus somnis, en el seus dolors, en les seves vivències, en les seves opinions. Per conèixer-les. Per escoltar-les. Per dialogar amb el present i amb el passat, perquè l’obra també és una trobada entre generacions. Perquè de vegades veure pel·lícules del passat ens ajuda a qüestionar també l’època actual, perquè si la pel·lícula tocava aleshores zones fosques, avui potser encara ho fa més.




Fitxa artística:


DIRECCIÓ  Alícia Gorina

DRAMATÚRGIA  Eleonora Herder

INTÈRPRETS
Joan Carreras
Alícia Falcó
Blau Granell
Mia Esteve
Roc Martínez
Abril Pinyol
Lea Torrents

ESCENOGRAFIA  Sílvia Delagneau i Max Glaenzel
VESTUARI  Sílvia Delagneau
CARACTERITZACIÓ  Rut Folgado
IL·LUMINACIÓ  Raimon Rius
ESPAI SONOR I MÚSICA  Clara Aguilar
CANÇÓ  Abril Pinyol ('If I Could')
MOVIMENT  Riikka Laakso
PRODUCCIÓ  Teatre Lliure




MENCIONS
La dramatúrgia ha estat creada a partir de converses amb l'Alícia Falcó, la Blau Granell, el Roc Martínez, l'Abril Pinyol i la Lea Torrents, i amb la inspiració de textos de Jeffrey Eugenides, Albert Camus, Donna Haraway, Paul B. Preciado, Greta Thunberg, Joey Soloway, Virginia Woolf i Wikipèdia.

Estrena


14 d’octubre 2021 al Teatre Lliure (Sala Fabià Puigserver)





Tràiler


︎   https://www.youtube.com/watch?v=diY4we5gYW4

Making of


︎   https://www.youtube.com/watch?v=diY4we5gYW4



Solitud


SINOPSI

Quan vaig proposar de fer Solitud em van dir que era un projecte condemnat al fracàs: impossible plasmar la descripció del paisatge, la simbiosi entre aquest i el cos femení de la protagonista; impossible fer teatral la complexitat i la riquesa de l’ús de la llengua i, sobretot, impossible superar l’experiència individual que la majoria de vosaltres heu tingut quan vau llegir la novel·la. A mi, l’empremta de Solitud m’acompanya des que la vaig llegir quan tenia 17 anys, i el que us proposem és fer un viatge. Solitud és un viatge, és el viatge de la Mila —el del seu desig— fins a esdevenir una persona autoconscient, fins a trobar la llibertat personal en la solitud real però escollida; però per nosaltres, més important que aquest és el viatge que fa ella com a narradora fins a explicar la seva pròpia història, perquè és quan ordena els fets, quan els explica, que apareix la comprensió. I en aquest sentit, potser és la narradora qui té el viatge més interessant, més que la mateixa Mila. Potser l’important no és tant el que passa a la novel·la com el procés de narrar-ho, i així, per a nosaltres, el procés en viu, de posar-ho en un escenari i de fer-ho teatral. De posar-hi la veu i de construir aquest bosc de símbols, aquesta personalitat femenina, cap a l’autèntic sentit de les coses. La Mila finalment pren la paraula en el món opressiu dels homes, i es fa amb la seva història. No crec que sigui casual la passió cap a les arts escèniques de la seva autora, que ja queda clara tant en les descripcions del paisatge, unes extraordinàries acotacions teatrals, com en el dramatisme dels seus diàlegs. El procés de creació ha estat un apassionant descobriment d’una novel·la sorprenentment teatral.



Fitxa artística


AUTORIA  Víctor Català

DIRECCIÓ  Alícia Gorina

DRAMATÚRGIA  Albert Arribas

INTÈRPRETS
Pepo Blasco
Ona Grau
Oriol Guinart
Pol López
Laura Luna
Adriana Parra
Clara Peteiro / Adrià Salazar
Maria Ribera
Pau Vinyals




ESCENOGRAFIA  Sílvia Delagneau
VESTUARI  Bàrbara Glaenzel
CARACTERITZACIÓ I AJUDANTA DE VESTUARI  Núria Llunell

IL·LUMINACIÓ  Raimon Rius
SO  Igor Pinto

AJUDANTA DE DIRECCIÓ  Marta Tirado i Laura Vago

AJUDANTA D’ESCENOGRAFIA  Adriana Parra
MOVIMENT COREOGRÀFIA  Laura Vago
OIENT  Bernat Reher

PRODUCCIÓ  Teatre Nacional de Catalunya

Estrena


5 de març de 2020 al Teatre Nacional de Catalunya

Tràiler


                           








In Wonderland
 

SINOPSI


M’he passat tota la vida, sobretot la infància i l’adolescència sentint-me psicoanalitzada constantment. Era una sensació que odiava. La meva mare és psicòloga i sempre he estat envoltada de psicòlegs, psiquiatres i psicoanalistes. Ara que estic a punt de fer-ne quaranta, veig que les obres de teatre que dirigeixo encara són carn de canó per a ells. Sento que, amb cada nou espectacle, llanço carn crua a un grup de llops famolencs.

Fa cinc anys vaig crear un espectacle amb el meu pare, Watching Peeping Tom, amb la idea d’investigar sobre els límits de la ficció en la creació artística, i em vaig trobar parlant de cinema i teatre, del pes de la mirada de l’espectador, de família i comunitat, de ritual... Temes que podia portar a l’escenari de manera molt personal gràcies a posar en joc la meva relació paternofilial. Un espectacle que va superar totes les meves expectatives i que sobretot em va descobrir el plaer de riure’s d’una mateixa.

Durant aquests anys molta gent m’ha demanat que en fes una segona part. Hi veien una fórmula a explotar. Jo també ho sentia d’alguna manera necessari. Però no es tractava de repetir una fórmula, per a mi aquest espectacle no té res a veure amb això. El que em calia era fer un díptic que seguís explorant els límits de l’autoficció, aquest cop a partir de la professió de la meva mare, i així poder parlar de maternitat, feminitat, infància...

Així doncs, com que el teatre és posar-se en conflicte, a In Wonderland m’he volgut exposar als fantasmes que poblen el meu univers matern, treballant amb quatre psicoanalistes molt propers a la meva mare, i els he convidat a posar-se també en conflicte, disseccionant sense pudor el meu teatre. Potser per revisitar aquelles pors infantils que tant han alimentat fins ara tot el que he fet als escenaris. Potser per revisitar els tòpics de la meva actitud rebel adolescent. Potser per enfrontar-me a la llosa de dir-me Alícia. O potser per anar-me preparant per a la crisi dels quaranta.

Fitxa artística:


IDEA ORIGINAL I DIRECCIÓ Alícia Gorina

DRAMATÚRGIA Albert Arribas
CONCEPTE ESCÈNIC Silvia Delagneau

INTERPRETACIÓ
Anna Alarcón
Juan Bellido
Elena Fieschi
Carme Garcia Gomila
Anna Romagosa


DISSENY D’IL·LUMINACIÓ Raimon Rius
DISSENY DE SO Igor Pinto
PRODUCCIÓ EXECUTIVA Helena Font

IMATGE Raimon Rius


AGRAÏMENTS
Markos Goikolea, Teatre Lliure, TNC, Mercat de les Flors. I a totes les persones que van fer possible els espectacles Puputyttö, The little Jesus, Ludovicus Carolus, Imatges Gelades, Watching Peeping Tom i Blasted.

ALUMNES EN PRÀCTIQUES
Rosario Bernaschina (alumna del màster universitari en Estudis Teatrals de la UAB) i
Oriol Corral (alumne en pràctiques d’Escenografia de l’Institut del Teatre).

PRODUCCIÓ
Grec 2019 Festival de Barcelona i la cia. Indi Gest.


Estrena


5 de juliol 2019 al Teatre Lliure (Festival Grec)



Tràiler


︎   https://www.youtube.com/watch?v=aMlJWTgSZYM

Teaser


︎   https://www.youtube.com/watch?v=NxG8MLmknfE


Blasted (Rebentats)


SINOPSI

La Sílvia Delagneau, escenògrafa, en una de les primeres reunions, em va fer una d’aquelles preguntes que es converteixen en centrals: «Per a tu continua vigent Blasted? I, continua sent vàlid aquest tipus de teatre?». Sento la necessitat de compartir per què Blasted. I sento que tinc dos motius senzills, tan senzills i directes com crec que s’ha de presentar Blasted també a l’escenari. En primer lloc tinc, per primera vegada, un impuls d’anar als orígens. Sarah Kane per a mi és la mare del teatre que faig. Segurament no és cert que ella fos la creadora d’aquest teatre però és que Blasted ho fa en directe, trenca en directe amb el teatre que rebutja, el naturalista, que rebutjo jo també, per reivindicar una altra manera d’entendre l’escenari. Per a mi fer Blasted (per primer cop a Catalunya) no és només una qüestió de justícia teatral, sinó també és una necessitat personal de recuperar i d’entendre els clàssics. La Sílvia es referia sobretot a la violència de Blasted com a tema i com a mitjà. Per desgràcia la violència, efectivament un dels temes centrals de l’obra, la violència de gènere, la guerra, és tan actual que deprimeix. Si no sabéssim que l’obra és de l’any 1995, pensaríem que s’ha escrit ara. Si l’objectiu d’aquell teatre era canviar el món, doncs no, clarament no és vàlid, perquè la història ha demostrat que no ha canviat res i Blasted avui en dia es pot sentir més pessimista que als noranta. Però no crec que l’objectiu fos aquest. Crec que l’objectiu no era canviar el món, sinó fer-lo més suportable. I aquí arribo al meu segon motiu de Blasted. I és saber per què em reconforta. Això per a mi és el més important de la seva validesa. Per què aquesta obra plena de dolor, de patiment, de sang, de violència, de tristesa, d’horror, em deixa en un estat de reconfort? He compartit aquesta sensació amb tot l’equip de Blasted i hem parlat de la seva honestedat i valentia, de com expressa tabús i de com això ens allibera, de com tracta sobre l’amor i la compassió, de la vitalitat dels personatges, del fet que sigui una obra de teatre i ens permeti parlar-ne, de l’esperança que hi ha en la bellesa de les seves imatges, de com purga els mals sentiments, de prendre consciència... I en continuem parlant mentre la fem i esperem compartir aquesta sensació amb el públic.


Fitxa artística


AUTORIA
Sarah Kane

DIRECCIÓ
Alícia Gorina

TRADUCCIÓ
Albert Arribas

INTÈRPRETS
Pere Arquillué
Blai Juanet
Marta Ossó

ESCENOGRAFIA
Sílvia Delagneau

VESTUARI
Bàrbara Glaenzel

IL·LUMINACIÓ
Raimon Rius

SO
Igor Pinto

MOVIMENT
Riikka Laakso

CARACTERITZACIÓ
Eva Fernández

AJUDANTA DE DIRECCIÓ
Marta Tirado

AJUDANTA D’ESCENOGRAFIA
Adriana Parra

PRODUCCIÓ
Teatre Nacional de Catalunya i Temporada Alta 2018-Festival de tardor de Catalunya

Estrena


7 de desembre de 2017 a Temporada Alta (Teatre de Salt)
De l’11 de gener a l’11 de febrer de 2018 al Teatre Nacional de Catalunya (Sala Petita)




Watching Peeping Tom


SINOPSI

“Algunes persones de la comissió de lectura van dir que no els agradava el teu text, que era massa terapèutic i això els tirava enrere.”
Des que em van fer aquest comentari sobre un text meu – un altre – que vaig presentar a la comissió de lectura d’un important teatre del país, he estat intentant trobar una obra artística que no sigui, d’alguna manera, terapèutica per a l’artista que l’ha realitzada; que no provingui d’un impuls personal, d’una obsessió compulsiva, d’un tema recurrent, d’un element autobiogràfic; que no sigui expiatòria... Una obra d’art sincera, per descomptat. He estat reflexionant i no n’he trobat cap. Cap que no sigui prou rellevant, per a mi almenys. Fins i tot vaig estar mirant la biografia dels membres de la comissió de lectura, i tampoc n’hi vaig trobar cap. Per què els tirava enrere, doncs, el meu text? Per què era massa sincer? Perquè deia sense vergonya que estic parlant de mi mateixa? “Ets molt atrevida” és un altre dels comentaris típics dels espectacles que faig. Doncs no, no tinc cap intenció de ser atrevida, però sí sincera i compromesa. Per tant intentaré anar fins al fons destapant la suposada convenció teatral. Posant en evidència que la ficció neix de la vida, que de vegades el teatre és més real que la realitat, que la ficció traspassa els límits, que la vida també entra a l’escenari, que la realitat també és subjectiva, que la maleïda quarta paret només és un mur de protecció que avui ja no té cap sentit. Quan dirigeixo un espectacle, la ficció de l’obra de teatre entra per la porta de casa meva sense trucar, sense demanar permís; destructivament s’instal·la al meu sofà, sopa amb nosaltres a taula, dorm entre el meu marit i jo. Aquesta vegada vull fer el viatge a l’inversa: vull que sigui la meva vida real que entri a l’escenari sense demanar permís. Soc filla d’un home addicte al cinema i addicte a mirar, i visc obsessionada per crear espectacles que cridin l’atenció d’aquesta mirada. És això justament el que vull reconèixer: que la nostra obra som nosaltres i nosaltres som la nostra obra. Qui sabrà diferenciar si allò que està veient és una obra de teatre o la vida mateixa?

Fitxa artística


CREACIÓ I DIRECCIÓ
Alicia Gorina

DRAMATÚRGIA
Ferran Dordal

INTÈRPRETS Àlex Gorina, Patrícia Mendoza / Alba Pujol

CREACIÓ VISUAL I VESTUARI Sílvia Delagneau

IL·LUMINACIÓ Raimon Rius

PRODUCCIÓ EXECUTIVA Helena Font

PRODUCCIÓ
Indi Gest amb la col·laboració del Temporada Alta – Festival de Tardor de Catalunya Girona/Salt i el Teatre Principal d’Olot. Projecte realitzat en residència a La Seca-Espai Brossa

Estrena


29 de novembre al Festival Temporada Alta. 2014


Trailer




Making of