Aquell dia tèrbol que vaig sortir d’un cinema de l’Eixample i vaig decidir convertir-me en un om. Les verges suïcides, 20 anys després.

SINOPSI

Apol·lo, déu de les arts, de la música i de la bellesa masculina, s’enamora profundament de la bellesa de la nimfa Dafne. Tant que, limitat pel desig urgent del coit, la persegueix per posseir-la. Dafne, que sempre ha preferit la caça i l’exploració dels boscos, fuig, però veient que Apol·lo l’atraparà, es metamorfosa en un arbre (un llorer). La seva pell es converteix en escorça; els seus cabells, en fulles; els seus braços, en branques, i els seus peus, en arrels. Dafne prefereix deixar de córrer i ser un arbre que ser posseïda per Apol·lo. Un instant abans, la bellesa femenina de Dafne havia trastornat Apol·lo; un instant després, ell es trobarà abraçant un arbre.
Aquest mite ens fa veure com les dones hem estat objecte de desig dels homes des de temps immemorials. I aquesta és també la història de la pel·lícula Les verges suïcides de Sofia Coppola, que ha complert 20 anys. Al film, els veïns adolescents de les cinc germanes Lisbon, moguts per un estrany poder que les noies han exercit en ells, intenten resoldre el misteri del seu suïcidi col·lectiu 25 anys després dels fets. Fent-ho, ens descriuen una família conservadora i la vida en un suburbi de Detroit als anys 70, sota un núvol apocalíptic de final d’una era. I ens presenten cinc noies de bellesa idealitzada, com un misteri inabastable, sexualitzades, que es converteixen en objecte de desig i en fantasmes eròtics. Són cinc noies que se suïciden, però el suïcidi pot ser una metàfora del pas dels anys adolescents, del final d’una època o de tot un món; pot ser una acte de desesperació o de llibertat... La pel·lícula presenta un punt de vista masculí: elles no parlen, no s’expliquen, no tenen veu, no en sabem res perquè, realment, la pel·lícula no tracta de cinc germanes sinó de la mirada masculina.
Jo la vaig veure sent jo mateixa encara una adolescent amb ganes de menjar-me el món i intentant esbrinar quina mena de dona volia ser, i va exercir en mi un poder similar al que la història exerceix en els veïns que l’expliquen. Que els nois no poguessin desxifrar-les em va provocar una sensació de victòria enorme: vaig creure que les dones, si volíem, podíem ser impenetrables (mentre no siguem violades), podíem mantenir una part de nosaltres secreta i privada. Però amb aquest projecte he entès que aquest també és un dels rols que ens ha donat aquesta mirada masculina al llarg de la història. Ara, 20 anys després d’aquella estrena, no busquem una única resposta per resoldre el misteri del suïcidi, però sí que recuperem la història de les cinc germanes amb cinc actrius adolescents per fer el que elles no van poder fer en el seu moment: explicar-se. Els donem una veu que ni llavors ni ara està sent prou representada. Una veu femenina i adolescent. Perquè potser no hem d’evitar la mirada masculina, sinó exercir la nostra pròpia.
Mai no sabrem qui eren ni què els passava pel cap a les germanes Lisbon, però encara som a temps de fer-ho amb les adolescents d’ara. Entrem en la seva intimitat, en la seva quotidianitat, en els seus somnis, en el seus dolors, en les seves vivències, en les seves opinions. Per conèixer-les. Per escoltar-les. Per dialogar amb el present i amb el passat, perquè l’obra també és una trobada entre generacions. Perquè de vegades veure pel·lícules del passat ens ajuda a qüestionar també l’època actual, perquè si la pel·lícula tocava aleshores zones fosques, avui potser encara ho fa més.

Fitxa artística:

DIRECCIÓ Alícia Gorina

DRAMATÚRGIA Eleonora Herder

INTÈRPRETS
Joan Carreras
Alícia Falcó
Blau Granell
Mia Esteve
Roc Martínez
Abril Pinyol
Lea Torrents

ESCENOGRAFIA Sílvia Delagneau i Max Glaenzel
VESTUARI Sílvia Delagneau
CARACTERITZACIÓ Rut Folgado
IL·LUMINACIÓ Raimon Rius
ESPAI SONOR I MÚSICA Clara Aguilar
CANÇÓ Abril Pinyol ('If I Could')
MOVIMENT Riikka Laakso
PRODUCCIÓ Teatre Lliure

MENCIONS
La dramatúrgia ha estat creada a partir de converses amb l'Alícia Falcó, la Blau Granell, el Roc Martínez, l'Abril Pinyol i la Lea Torrents, i amb la inspiració de textos de Jeffrey Eugenides, Albert Camus, Donna Haraway, Paul B. Preciado, Greta Thunberg, Joey Soloway, Virginia Woolf i Wikipèdia.