Watching Peeping Tom
Sinopsi.
“Algunes persones de la comissió de lectura van dir que no els agradava el teu text, que era massa terapèutic i això els tirava enrere.”Des que em van fer aquest comentari sobre un text meu – un altre – que vaig presentar a la comissió de lectura d’un important teatre del país, he estat intentant trobar una obra artística que no sigui, d’alguna manera, terapèutica per a l’artista que l’ha realitzada; que no provingui d’un impuls personal, d’una obsessió compulsiva, d’un tema recurrent, d’un element autobiogràfic; que no sigui expiatòria... Una obra d’art sincera, per descomptat. He estat reflexionant i no n’he trobat cap. Cap que no sigui prou rellevant, per a mi almenys. Fins i tot vaig estar mirant la biografia dels membres de la comissió de lectura, i tampoc n’hi vaig trobar cap. Per què els tirava enrere, doncs, el meu text? Per què era massa sincer? Perquè deia sense vergonya que estic parlant de mi mateixa? “Ets molt atrevida” és un altre dels comentaris típics dels espectacles que faig. Doncs no, no tinc cap intenció de ser atrevida, però sí sincera i compromesa. Per tant intentaré anar fins al fons destapant la suposada convenció teatral. Posant en evidència que la ficció neix de la vida, que de vegades el teatre és més real que la realitat, que la ficció traspassa els límits, que la vida també entra a l’escenari, que la realitat també és subjectiva, que la maleïda quarta paret només és un mur de protecció que avui ja no té cap sentit. Quan dirigeixo un espectacle, la ficció de l’obra de teatre entra per la porta de casa meva sense trucar, sense demanar permís; destructivament s’instal·la al meu sofà, sopa amb nosaltres a taula, dorm entre el meu marit i jo. Aquesta vegada vull fer el viatge a l’inversa: vull que sigui la meva vida real que entri a l’escenari sense demanar permís. Soc filla d’un home addicte al cinema i addicte a mirar, i visc obsessionada per crear espectacles que cridin l’atenció d’aquesta mirada. És això justament el que vull reconèixer: que la nostra obra som nosaltres i nosaltres som la nostra obra. Qui sabrà diferenciar si allò que està veient és una obra de teatre o la vida mateixa?
Fitxa artística
CREACIÓ I DIRECCIÓ
Alicia Gorina
DRAMATÚRGIA
Ferran Dordal
INTÈRPRETS Àlex Gorina, Patrícia Mendoza / Alba Pujol
CREACIÓ VISUAL I VESTUARI Sílvia Delagneau
IL·LUMINACIÓ Raimon Rius
PRODUCCIÓ EXECUTIVA Helena Font
PRODUCCIÓ
Indi Gest amb la col·laboració del Temporada Alta – Festival de Tardor de Catalunya Girona/Salt i el Teatre Principal d’Olot. Projecte realitzat en residència a La Seca-Espai Brossa
Estrena
29 de novembre al Festival Temporada Alta. 2014
